- Nombre d’espelmes del teu darrer pastís d’aniversari: 41
- Com sona el teu despertador: Cada dia amb una cançó diferent.
- Lloc quotidià on et vénen les millors idees: Al lavabo, és més, en el lavabo de casa tenim un cartró amb pinxos per anar organitzant el dia. També és cert que a la piscina em venen bones idees.
- Menjar preferit: Abans eren els macarrons, però ara soc intolerant al blat. Llavors et diré els macarrons d’espelta.
- Una frase que et repeteixes sovint: Em quedo amb la frase ’ Everybody Needs Somebody To Love’ dels The Blue Brothers.
L’Enric em va rebre un dimecres al matí en un banc de la plaça de la Vila, prop de la parada que porta la seva dona en el mercat setmanal. Des del primer segon em van transmetre una sensació de complicitat i simpatia per tot allò que feien. Mentre cercàvem la millor ombra de la plaça ja m’anava explicant en tot allò en el que ell estava involucrat i que sense gairebé coneixen’ns, volia compartir amb mi.
Des de sempre ha viscut a Sant Celoni, actualment treballa a l’Ateneu del municipi com a tècnic de so i ho compagina amb la interpretació, col·laborant amb diferents entitats de la vila. Una d’elles ‘Trup de nassos’, que celebra aquest mateix any el seu vintè aniversari.
Sabries dir-nos com ha canviat Sant Celoni en aquests
últims anys?
Sant Celoni ha
canviat cap a bé, però els records que jo tinc de petit son molt xulos. Recordo
els camps que hi havien davant de l’escola, que a l’hivern estaven tot gebrats,
però d’altre banda també recordo un Sant Celoni molt massificat de trànsit i
ara hi ha hagut un canvi de mentalitat i la gent ha començat a fer servir les
zones peatonals i s’ha creat un molt bon teixit social. Recordo que quan vaig
començar amb les meves mogudes, hi havia molta festa de nit privada i això
tancava que la gent s’engresqués amb altres iniciatives, però ara per sort,
això no passa.
Com se’t van despertar aquestes ganes de posar en marxa
tots aquests projectes?
El meu pare tenia un
grup d’animació que va estar recorrent Catalunya i en aquella època jo tenia
6-7 anys i vaig començar a fer shows pel carrer i gràcies a això em vaig anar
animant a fer cosetes i fins ara.
En l’actualitat en quins projectes estàs col·laborant?
Uf! En són molts,
però en tinc dos que podríem dir que son els meus troncals i als que més temps
hi dedico. Un és ‘Trup de nassos’ que enguany celebra el seu vintè aniversari i
l’altre és ‘Trocateatre’ que ja va també cap als vint-i-dos anys i sempre que
pugui hi seguiré col·laborant, això si, sense deixar enrere la família que es
el meu principal projecte.
Entrant ara amb la família, quina relació hi tenen ells amb
tot el que fas?
En tenen molta, jo i
la meva dona ens vam conèixer a Mostar a l’any 94 mentre participàvem en el
primer projecte de Pallassos sense fronteres i evidentment anem del bracet amb
tot el que fem des de ‘Trup de nassos’, a més, des de fa deu anys que va néixer
la nostre filla, ens anem compaginant els projectes i l’atenció de la nena i ho
fem encantats.
El fet de dedicar-te
a regalar somriures, fa que encari els problemes del dia a dia de
diferent manera?
Quan entres en un
país en guerra i veus la realitat i el patiment que hi ha, et dones compte de
les absurditats per les que pateixes i que en ocasions no paguen la pena. Però
això no vol dir que no et preocupis pel que passa i per les adversitats del dia
a dia, simplement que ho encares des de una altre banda.
Quina sensació et queda quan tornes d’una zona en
conflictes?
Al començament era
molt dur, a vegades ho comentem amb la meva dona. Son contrastos molt grans,
però al final acabes trobant la part més humana de cada lloc i et quedes amb la
il·lusió i les ganes de la gent, que al fi, acaba sent un dels elements més
imprescindibles de cada lloc.
I en aquests casos... Els diners ho son tot?
Els diners són una
eina, però a vegades hi han situacions que es poden resoldre amb altres
instruments iguals o més útils que els propis diners.
Tornant a Trup de Nassos, i ara que celebra el seu vintè
aniversari. Creus que la gent n’és coneixedora de la seva tasca?
Veritablement no, hi
ha molta gent que encara viu a esquenes de la realitat. Però no només Trup de
nassos, que és un petit grup, sinó que directament no coneixen Pallassos sense
fronteres i des de la meva opinió, la televisió i les noves tecnologies hi
juguen un gran paper en contra.
Doncs per a tot aquesta gent que encara no us coneix,
explica’ns que es Trup de nassos...
Tot va començar al
94, en aquell moment jo era component de la Colla de geganters de Sant Celoni i
feia molts anys que dèiem que un dia s’haurien de pujar els gegants al Montseny
i aquesta sortida es va dur a terme. I un cop allà, mentre dinàvem en Ramón
Fugaroles, un dels fundadors, va començar a parlar dels Pallassos sense
fronteres i va dir que si van pujar els gegants al Montseny aquests es podrien
portar a la guerra i allà va sorgir el primer viatge, aquest primer amb la Colla
gegantera i quan vam tornar vam decidir crear el nostre grup de pallassos i
així va néixer Trup de nassos.
I ara vint anys després... Quin balanç en fas?
El vintè aniversari
no me’l plantejo com una fita, però si que el veig com un número rodó per aprofitar
la oportunitat pera donar-nos a conèixer i seguir tirant endavant.
I suposo que en aquesta tasca de donar-vos a conèixer, el
pregó de Festa Major d’enguany també us ha pogut ajudar, oi? Parla’m d’aquest
pregó...
Si, dins de totes les
coses que havíem pensat per fer-la grossa, era
fer el pregó de festes. De fet, a Sant Celoni va arribar un moment en el
que el pregó es va treure del ple de l’Ajuntament i donar la opció de que ho
fes la gent, i en una d’aquelles primeres vegades el va fer Trocateatre i Trup
de nassos junts. I en aquesta ocasió em volgut donar a conèixer la màgia dels
pallassos, també a descobrir la realitat dels diferents llocs, però a l’hora,
animant a la gent a gaudir de la festa major del nostre poble.
I de tots aquests viatges... Una persona que recordis
especialment?
Hi ha moltes
persones, i de totes aquestes recordo molt la gent que ha fet petites
aportacions i que amb el que ha tingut ens ha ajudat. Però si t’hagués de dir
algú, recordo molt al Salvador, un català que vam conèixer a Kosovo, i ell
sense voler-ho em va explicar moltes de les coses que ens passaven en els
nostres viatges i al final vaig donar-me’n compte de que moltes de les
reaccions i sensacions eren de lo més normal.
T’hi hauries quedat en algun dels llocs on has viatjat?
Mai! M’agrada la meva
terra i estar amb la meva gent, però si que es cert que també m’agrada viatjar,
conèixer coses i després tornar.
I aprofitant que ve l’hora de dinar... Quin restaurant
ens recomanaries?
M’agrada molt ‘El
Rebost’ i especialment el timbalet que fan amb patates i botifarra negre.
Espectacular!
Un comerç?
La botiga ‘hippie’ de
la meva dona i que podeu trobar cada dimecres a la Plaça de la Vila de Sant
Celoni.
I per acabar, un espai cultural o social?
Sens dubte l’espai cultural
La Clau de Sant Celoni. A més crec que es un dels principals motors d’idees i
iniciatives que hi ha per la zona i està molt bé.
0 comentarios :
Publica un comentari a l'entrada